“He viscut un homenatge amb moltes emocions que sempre recordaré”

En el Tango “Volver” de Carlos Gardel hi ha una estrofa on surt “veinte años no es nada” referint-se al decurs del temps. I realment és així. Si vint anys no són res que podrien ser 46 anys de música, amb hores i hores damunt de l’escenari en orquestres de somni. Aquest ha sigut el camí de Janio Marti, que ha decidit retirar-se en el més amunt de tot. Ha deixat una forma de treballar, de sentir les coses i de sentir-se proper a les arrels que el van acollir, a Sitges, i molt especialment la Societat El Retiro que li ha dedicat dues espectaculars festes. L’ajuntament també ha participat en aquest adéu amb la seva placa en forma de partitura a la Plaça dels Artistes. Tota una vida damunt de l’escenari i tota una vida per poder explicar la gran quantitat de moments viscuts. Ja han finalitzat els homenatges. Què recordes del que has viscut? Han sigut moltes emocions viscudes durant aquests dies. M’he retrobat amb amics que feia temps que no veia, i he comprovat la gran quantitat de gent que m’aprecia. Realment tot ha sigut molt maco. Al final no va poder venir Joan Manel Serrat en el teu sopar-homenatge Jo no sabia que vindria. Tot era una sorpresa. Joan Manel Serrat tenia ganes de venir per a cantar la meva cançó preferida “Paraules d’amor”. Al final no va venir per una grip, que no és res comparat amb el que ha passat durant els últims mesos. Em va enviar una carta molt maca i espero poder-lo veure ben aviat. Quan arriba aquest moment de la retirada s’acumulen moltes imatges. Recordes les primeres amb la música? Des de molt petit m’agradava la música, i vaig tenir la sort de dedicar-m’hi. Vaig començar amb una formació de 4 persones, que després eren 5, després 7, fins al final amb 17 persones. El món de les orquestres ha canviat molt des que vas començar? Abans i ara no hi ha festa major sense orquestra. Això no ha canviat, però si amb els costums de la gent i en determinats moments. De forma concreta podriem posar l’exemple del “Panaché” de dilluns de Carnaval. Fa uns quants anys recordo que al Prado i al Retiro tocaven... dues orquestres¡¡¡ i estaba plé de gom a gom... i ara només queda el Retiro, amb una orquestra. Són epoques, però afortunadament les orquestres encara tenen molta vida per davant. Quin és el pitjor moment per les orquestres? Quan hi ha moltes festes majors és molt dur ja que vas a un lloc i quasi sense descansar agafes l’autocar i te’n vas a un altre. Estas molt cansat però s’esvaeix tot quan veus l’alegria de la gent. El pitjor moment de tots és quan cau aquella pluja intermitent que no arriba a ser un aiguat, i et trobes a la gent que no vol marxar però que no pots tocar ja que amb la humitat poden haver molts problemes. Tens la impotència de tenir molta gent davant però sense poder tocar. En tota la teva carrera has mostrat molta generositat per les causes benèfiques Sempre que m’han cridat per alguna cosa he vingut. I ho he fet amb molt de gust. He ajudat a la Fundació Ave Maria, l’associació local de la lluita contra el Càncer, i tothom que m’ho ha proposat. El més complicat ha sigut convéncer a que vinguessin els membres de la meva orquestra, però al finial han acabat venint. La veritat és que són moments molt macos. Com feies el teu repertori? Hi ha un programa que més o menys el vas variant. Al principi música per escoltar que després es va animant. És el moment en que la gent més gran és majoritària. Poc a poc et vas engrescant amb més ritme i acabes possant els temes més actuals. Hi ha temes que sempre sortien ja que la gran música no té edat. I després de la teva retirada? A gaudir de les coses que més m’agraden. Jo vaig venir de Vilafranca i vaig conèixer a la meva dona i vaig arribar a Sitges. Un lloc que m’ha acollit amb tot el cor, i en el que vaig gaudir molt en el meu pregó de la festa major. Estic molt content de ser aquí, i de tenir grans amics com l’Abdon Vidal. Ara queden els records, els bons records viscuts en moltes hores fent música. No puc demanar res més.