"La meva pel.lícuIa intenta fer una mirada sobre
la gent que no escriu la història però que la fa viva"

Sitges'98 ha vist néixer una nova carrera cinematogràfica. Mario Gas, actor i un dels més importants directors teatrals d'Europa, guanyador de molts premis, amb més de 30 anys d'experiència en aquest món, ha iniciat enguany un nou desafiament: el de la direcció cinematogràfica amb l'adaptació de la novel.la de Manuel Vàzquez MontaIban, "El pianista", on retrata una situació tan propera o tan Ilunyana com la vida mateixa amb un triangle amorós, en ple inici de la guerra civil espanyola. Com a director teatral que arriba al Cinema, qué intentes aportar? Acabo de començar i intento donar un altre caràcter, una nova perspectiva. La pel.lícula "El Pianista" reconec que és una obra de risc ja que no és gens amable, hi ha una gran dificultat por trobar el fil de la narració però el que ha de quedar més clar és el dibuix dels personatges centrals. Que viuen una Guerra Civil... No és una història de la Guerra Civil, és una història d'amor universal, on es fa una mirada sobre la gent que no escriu la història però que la fa viva, que somnia i que queden marcats per uns conflictes aliens a ells que provoquen que cadascú prengui una postura davant aquests conflictes. Amb dos personatges antagònics: el geni total i el més tranquil. Però que al final s'acaba comprometent més que el primer doncs pren una decisió que el compromet com a persona. És una situació que pot succeir en qualsevol dels moments de la història. Qué ens pots dir del retrat dels terrats de la postguerra ? He intentat adaptar l'univers metafòric que feia Manuel Vàzquez Montalbàn. Per a ell, els terrats de la postguerra eren la possibilitat que els personatges marginats poguessin tenir anhels i esperances, en canvi, al carrer, estaven dominats i oprimits pel poder totalitari. Qué has trobat amb el Cinema? La possibiíltat d'explicar coses que em serveixin per a plantejar-me a mi mateix interrogants. I després? Seguir treballant, anar caminant i trobant la millor manera d'arribar amb el cinema el quejo tinc dins. És un freball molt fascinant.