Quan veus ara l'alegria pel títol de Lliga, et deuen venir al cap moltes coses d'aquella època ?

Sí. L'etapa que vaig ser al Barça la recordo com la millor de la meva vida ja que estar amb una institució com el Barca, per molts sentits és un orgull. Qualsevol jugador pagaria per ser-hi.

Encara que aquest orgull no hi és actualment, amb tants interessos econmics...

Les coses ara han canviat molt, però penso que la majoria dels jugadors quan juguen no pensen amb els diners. Jugant amb el Cadis i amb el Barça mai pensava amb els diners, sinó amb el meu club, intentant donar-ho tot sobre la gespa, amb la consciència tranquil.la d'haver fet el màxim per guanyar.

Quin és el millor record que tens d'aquella etapa ?

El millor record és la nit de Basilea. Jo vaig estar a punt de no jugar perqué estava lesionat però ho vaig fer. Quan vàrem sortir al camp i vaig veure tantes senyeres i banderes blaugranes, em vaig possar a plorar d'emoció. I després, al guanyar, estava content, sobretot per la gent que, s'havia desplaçat amb la satisfacció de tornar amb el títol.

Quant et vas retirar, et vas desvincular completament del futbol.

La veritat és que no sé com va anar. Em vaig trobar retirat i sense ganes de futbol. Aleshores em vaig fer marxant d'art. De fet, sempre m'havia agradat l'art, i ara és la meva professió.

I quina és concretament la teva funció en aquesta professió ?

La meva funció és aconsellar a amics sobre nous pintors que crec que són bons. Una funció semblant a la d'entrenador, com César que sabia si un jugador era bo o no només veient com es posava les botes.

Vens a inspirar-te a Sitges ?

No, jo no pinto, només aconsello. Però si que comprenc que Sitges, una vila plena de llum i amb un encant a cada racó, ha donat lloc a bones obres pictòriques.