"En tots els projectes on participo he de tenir molt en compte el contacte amb la gent"

Actor. Presentador. Professor. Director de Teatre. Ara cantant. O simplement Marc Martínez, un jove que passa de moltes coses: de la mili, del mal "rotllo" i de les pallisses existencials, però que té una profunda inquietud artística que l'ha portat a fer multitud de projectes. Com l'actual, "El Bolero del Raval" de Zanfonia, un disc on homenatja el seu barri i la seva gent i que suposa un pas endavant amb el que més li agrada "manegar el cotarro". Per que ara t'ha agafat pel món de la cançó ? A mi no m'ha agafat res de nou. Jo ho he fet sempre. Des de fa molts anys he estat en diferents indrets cantant. El problema és que era molt anònim, que entre pel·lícula i pel·lícula quedava una mica diluït. Ara m'ho he pres una mica seriosament. Amb un homenatge al barri del Raval ? El més antic de Barcelona i que s'ha de reivindicar. Aquest és un disc d'homenatge, com bé dius i que no té cap bolero sinó que es refereix a les "mentides", les "boles". Les cançons reflecteixen diferents coses que penso. Aquest és un disc important per a tu, perquè és totalment teu ? Sí. A mi m'agrada molt ser actor i fer diferents personatges. Però mira, sempre fas el que et diuen. Des de sempre m'ha agradat fer la meva, "manegar el cotarro", assumir totes les responsabilitats. De fet, fins i tot m'agradaria dirigir, tot i que ja ho he fet algun cop, més que cantar. Suposo que això de dirigir t'haurà agradat per haver treballat alguns cops amb Mario Gas? És un monstre, teatralment parlant. Té una forma de dirigir que, facis el que facis, t'ha d'agradar. I que crea una sintonia entre la gent molt positiva. I això, per a mi, és fonamental. Per què ? Perquè no som autòmats que actuem. Som persones. En totes les coses que he fet i que en tinc un bon record, han sortit bé quant millor era la relació entre els que hi hem participat. Com va succeir a "Sitges" Però no va tenir audiència. Això no s cert del tot. La gent la mirava però si la canviaven de dia i hora li feien mal. Perquè era una sèrie molt maca, amb uns actors que teníem una gran relació entre nosaltres. Durant aquella època quasi bé eres tot un sitgetà. Em vaig sentir molt a gust. Pel bon temps, per l'amabilitat de la gent, per moltes coses que fan que quedis seduït per una vila que té coses molt universals. Ara, el pitjor és quant arriba el juliol. El bonic que és Sitges es perd molt.